Monestir benedictí (Santa Maria de Ripoll), situat a la vila de Ripoll, que actualment és l'església parroquial. Va ser fundat pel comte Guifré el Pelós (879-870), dins la seva tasca de repoblament del territori, i el dotà inicialment amb els predis de les valls de Ripoll i de Sant Joan. El 885 el comte Guifré creà el nou monestir de Sant Joan, dit originàriament Sant Joan de Ripoll, per a la seva filla Emma, retallant així la primitiva dotació en el Ribamala, límit de propietat i de jurisdicció entre ambdues abadies. El monestir de Santa Maria rebé tot seguit donacions a Brocà, a Lles de Cerdanya i a altres indrets. La protecció comtal i l'increment ràpid del patrimoni amb importants béns novament adquirits al Berguedà i a la Cerdanya, a Osona i al Bages (Montserrat), al Conflent, a Besalú i al Gironès i fins a Ponts i a Gualtes (Noguera) foren causa d'una ràpida creixença del monestir. També el 890 es féu i consagrà l'església de Sant Pere de Ripoll, veïna del monestir, per a parròquia dels homes i servents establerts a la vall i propietat del cenobi. L'augment patrimonial i la importància del monestir quedaren reflectits en els diplomes carolingis d'immunitat i confirmació de béns dels reis Lluís (938) i Lotari (982) i en la butlla del papa Agapit II (951). En l'època de l'abat Oliba Ripoll fundà el priorat de Montserrat i foren endegats els monestirs de la Portella, del Canigó i de Casserres, i tramesos monjos a Sant Sadurní de Tavèrnoles i a altres monestirs. Bernat II el 1070 va unir Ripoll a l'abadia de Sant Víctor de Marsella. El fervor inicial de l'empenta reformadora de Marsella donà nou impuls a l'abadia, que durà un parell de segles; en aquest temps foren creats els priorats o filials de Gualter, de Sant Pere Gros de Cervera, Santa Maria de Meià, del Coll de Panissars i els petits priorats del Penedès de Santa Maria de Banyeres i de Sant Quintí de Mediona i se li uní també el de Sant Andreu de Tresponts a l'Urgellet. El 1169, quan el monestir tenia 75 monjos, es trencà la dependència de Marsella i el monestir tingué encara un segle d'esplendor. Al s XIII començà el declivi a desgrat d'haver entrat molt aviat a la Congregació Claustral Tarraconense. Les lluites per afermar la seva jurisdicció civil en els antics i nous territoris (Olot, Tossa de Mar, la Guàrdia de Ripoll) i les bregues contra els bisbes de Vic per la vigilància religiosa de les nombroses parròquies i súbdits del monestir, que l'abat li denegava emparant-se en les seves butlles i privilegis d'exempció dels anys 951, 1062, 1079, 1096, etc, foren causa de la pèrdua de moltes energies. Als segles següents augmentà l'estancament del monestir a causa del despoblament, de la pèrdua del monestir de Montserrat, que s'independitzà el 1402, i sobretot amb la qüestió dels abats comendataris a partir del 1460. També es fraccionà el patrimoni monàstic amb l'autonomia cada vegada major de les antigues pabordies (de Palau d'Osona, d'Age de Cerdanya, de Berga) i la repartició dels béns entre els càrrecs monàstics (almoiner, camerer, infermer, dispenser, cellerer), que crearen cases independents entorn del vell edifici monàstic i visqueren més com a canonges amb patrimoni propi que com a monjos. Els darrers segles de vida monàstica foren d'esllanguiment i lluites amb els habitants de la vila de Ripoll, que volien alliberar-se de la tutoria del monestir. El 1835, arran de l'exclaustració, foren incendiats l'església i el monestir i es dispersà la comunitat (que tenia aleshores 18 membres). En l'incendi fou destruït bona part de l'antic arxiu documental, ordenat i estudiat feia poc pel monjo Roc d'Olzinelles, notable arxiver, però es van salvar els manuscrits que es trobaven a Barcelona per a llur estudi i que ara es conserven a l'Arxiu de la Corona d'Aragó. La incúria i el saqueig del s XIX feren caure la torre del palau abacial, enderrocar part dels claustres i la majoria de les antigues edificacions monàstiques. Fou el bisbe de Vic Josep Morgades el qui, després d'obtenir la cessió de les ruïnes, el 1885 inicià la campanya de restauració de l'església i del claustre, que tingué gran ressonància en tot el país, coincidint en uns moments d'exaltació nacionalista. L'obra, confiada a Elies Rogent, intentà refer l'antiga basílica d'Oliba amb els mètodes, el romanticisme i les limitacions de l'època. L'església de Santa Maria fou destinada a parròquia de la vila en substitució de la de Sant Pere, que s'aixeca, sense culte, al seu costat. La vida monàstica no s'ha restaurat, però la dignitat abacial es dóna com a titular a membres destacats de l'orde benedictí
