Àrea d'identificació
Tipus d'entitat
Forma autoritzada del nom
Pabordia, Capítol de canonges i Cameraria de la Col·legiata de Manresa
Forma(es) paral·lela(es) del nom
Forma(es) normalitzada del nom, d'acord a altres regles
Altra(es) forma(es) del nom
Identificadors per a organismes
Àrea de descripció
Dates d'existència
Història
L'actual església de Santa Maria de Manresa, dita popularment la seu de Manresa, es va començar a contruir el 1328 sota la direcció de Berenguer de Montagut; el 1371 ja hi havia culte, i fou acabada substancialment el 1486. La primitiva església de Santa Maria de Manresa va ser restaurada vers el 880 i consagrada entre el 937 i el 945. Al servei d'aquesta església primitiva hi va haver una important comunitat canonical regida segons la regla aquisgranesa, que va patir les ràtzies sarraïnes entre el 998 i el 1003. Al voltant del 1020 el bisbe Oliba va reconstruir l'església i va reorganitzar la canònica. El 1098 el bisbe Berenguer Sunifred de Lluçà la va convertir en canònica augustiniana i la va encomanar a Bernat, prior de l'Estany, perquè la reformés. La canònica era regida per un abat, titulat més tard prepòsit o paborde, i tenia 12 canonges i dos capellans domers. Formaven part de la dotació canonical set esglésies veïnes (Santa Maria de Juncadella, Sant Joan de Vilatorrada, Sant Sadurní de Salelles, Sant Salvador de Vallformosa, Santa Susanna, Sant Iscle de Bages i Santa Maria de Viladordis). Entre 1397 i 1433 va acollir una part de la comunitat de l'Estany, però no es va aconseguir la fusió per l'oposició del bisbe de Vic i dels canonges manresans. El 1592 la canònica es va convertir en col·legiata secular, que va ser suprimida pel concordat del 1851. El 1884 el papa Lleó XIII va restablir la Col·legiata a Manresa