S'estan mostrant 821 resultats

La Vegueria d'Osona era la institució encarregada de la jurisdicció reial al territori sobre el qual tenia competència. El veguer d'Osona era un oficial que nomenava el rei. Era l'autoritat reial amb més grau dins la vegueria que tenia adjudicada. Tenia jurisdicció sobre els batlles locals i els diferents consellers i prohoms de cada lloc. Les seves competències eren el manteniment de l'ordre públic i de la pau i treva, l'administració de la justícia, la persecució de delinqüents, la convocatòria i direcció d'hosts i cavalcades i també del sometent. Davant qualsevol amenaça o perill, el veguer decretava lleva general al seu territori i es feia la crida repicant les campanes; aquest és l'origen dels sometents. El sotsveguer era un ofici propi i ordinari, tot i que estava subordinat al veguer. En un principi eren nomenats pel mateix veguer, però després passaren a ser nomenats pel rei. Al 1544 es va establir que havia de ser elegit pel capità general d'una terna que hagués sortit d'una insaculació de trenta persones, feta el dia 1 de gener de cada any pel Consell de la Ciutat. Per aquest motiu, el sotsveguer tendia moltes vegades a ser natural de la ciutat de Vic.

Al voltant de la figura del veguer hi havia la cort del veguer, formada per diferents funcionaris subalterns: un jutge, un assessor, un escrivà, un notari i un saig. Era el lloc on es feien les denúncies i les enquestes corresponents. També la diligència dels litigis civils o criminals, tot i que moltes sentències, sobretot qüestions importants i casos criminals, corresponien a la Reial Audiència de Barcelona. En l'absència del veguer, les seves responsabilitats recauen en el sotsveguer. Sinó en l'assessor o el jutge, que queden establerts com a lloctinents. A partir del 1504 es fixa que ho sigui el jutge ordinari. Els veguers d'Osona tenien, en principi, un caràcter temporal, de duració triennal. Tot i això són moltes les vegades en què se'ls allargà l'exercici. Normalment es proveïen per Carnestoltes, segons s'havia establert en les Corts de Montblanc de 1333. Com a requisit per a ser veguers, calia que fossin cavallers o militars. Es tracta d'un títol de capa i espasa. No podien ser naturals de la vegueria des de 1547, per dictamen dels consellers de Vic. Això els havia de permetre ser més imparcials alhora d'afrontar possibles rivalitats. Tot i així, en diferents ocasions se'ls nomenava com a regents de la vegueria per esquivar aquesta condició. Tot i ser un càrrec triennal, moltes vegades la durada no arriba als tres anys o en altres casos el càrrec es prorroga. És força freqüent que alguns veguers i sotsveguers exerceixin ells mateixos en diferents mandats, ja que són reelegits en altres ocasions, alternant-se en el temps amb altres oficials.

L'àmbit territorial de la vegueria d'Osona s'estenia aproximadament al voltant de l'actual comarca d'Osona, amb certes variacions en els seus límits. En un principi, fins a 1318, va estar fortament vinculada amb les vegueries de Manresa, Berga i Ripoll. En els anys successius, fins a mitjan segle XIV, la relació forta és amb Ripoll, la Ral i Camprodon. Alguns càrrecs eren compartits i a Ripoll actuava el sotsveguer propi de la vegueria d'Osona. Entre 1356 i 1364, amb motiu de l'efímera creació del Comtat d'Osona pel rei a favor de Bernat de Cabrera, la cúria es va traslladar a Moià. La sotsvegueria del Moianès va moure's sovint entre les vegueries de Manresa i Osona, de manera semblant a la sotsvegueria del Lluçanès, creada el 1611.

Amb el Decret de Nova Planta de 1716 s'ordena la desintegració de la vegueria de Vic i/o Osona, així com la resta de vegueries catalanes. L'últim veguer d'Osona va ser Antoni Vila i de Prat, que va mantenir-se com a veguer fins al 1718. El territori que comprenia, juntament amb altres zones del Ripollès, Camprodon i Besalú, va passar a formar part del corregiment de Vic. Amb aquesta reorganització administrativa Vic tornava a ser seu de la institució, ara corregimental, heretant unes funcions molt semblants a les que exercia fins llavors. A nivell català, es creen un total de dotze corregiments. La transcendència del corregiment de Vic és ben bé el mateix que tenia la vegueria d'Osona: representar el rei al territori i impartir justícia. És per això que la documentació conservada a l'arxiu té una continuïtat impensable, tot i els canvis administratius. No trobem diferències de facto, aquesta continuïtat queda ben palesa, cosa que ens porta a considerar el corregiment de Vic com l'herència de la vegueria d'Osona, en cap cas representa un trencament.

El corregidor estava identificat amb el cap de la guarnició militar. Tenia la presidència merament representativa de l'ajuntament a nivell polític, amb funcions governatives i policíaques. La resta de les seves funcions eren pràcticament les mateixes que les de l'antic veguer d'Osona. Hi havia dos lloctinents de corregidor, subordinats a l'anterior figura, establert l'un a Vic i l'altre a Camprodon o Olot. El càrrec de corregidor va ser exercit per lletrats que s'ocupaven de la part jurídica i de l'administració de justícia. A més, eren denominats alcaldes majors quan havien de presidir els ajuntaments en les reunions dels regidors, encara que la direcció i la responsabilitat no fos competència seva, sinó del regidor degà. El corregiment de Vic, com els altres, va ser suprimit al 1833 amb la creació de les províncies.

La configuració dels partits judicials al 1834, entre ells el partit judicial de Vic, acabà de deixar clara la qüestió jurídica i judicial dels diferents territoris amb canvis transcendentals, portant-nos a la fi de les competències i funcions que havien tingut la vegueria d'Osona i el corregiment de Vic.

La Vegueria i Batllia de Vic era una institució paral·lela a la Vegueria d'Osona. A més del veguer d'Osona, també trobem el veguer i batlle de Vic. Aquesta figura procedeix de l'àmbit eclesiàstic i actua a nivell municipal, com a batlle i veguer vinculat exclusivament a la ciutat de Vic.
En un principi, el veguer de Vic era un funcionari eclesiàstic del bisbat de Vic, vinculat a l'ardiaca de la seu de Vic, i que actuava només en una part de la ciutat de Vic, aquella que es trobava sota domini eclesiàstic. Al 1315, el bisbe va cedir el domini de la seva jurisdicció al rei, i des de llavors el càrrec va transformar-se en reial, unint-se alhora amb el de batlle de Vic. Aquest càrrec va ser infeudat a la família Malla l'any 1298, que va mantenir fins al 1405.
Tot i el conveni de 1225 que limitava les seves funcions, les interferències i les lluites entre els diferents governs són constants a la ciutat de Vic. Per aquest motiu, el rei intervé l'any 1405 i obliga la ciutat a redimir-se de l'infeudament fet als Malla. El rei nomena un successor, Bernat Ferrer, que exerceix entre 1408 i 1413, però el càrrec de veguer i batlle de Vic s'acaba refonent amb el de veguer d'Osona l'any 1421. Fins al 1450 es mantenen uns batlles vigatans, però llavors desapareixen en passar totes les jurisdiccions a la corona.