Showing 821 results

Els orígens històrics del bisbat de Vic es remunten a finals del segle V i els primers anys del segle VI. El bisbat, després de la invasió sarraïna, es va restaurar a finals del segle IX. Al costat de la restauració material es constata una reestructuració interna, amb la creació i consagració coneguda d'unes 60 parròquies i l'erecció de diversos monestirs i canòniques. El 1150 hi havia unes 319 parròquies al bisbat. El segle XIII es va caracteritzar per la plena organització parroquial i monàstica. El 1315 el Bisbe va cedir al rei el domini civil que tenia sobre mitja part de la ciutat de Vic. El segle XVII es van fer esforços per a posar ordre al bisbat a través de minucioses i severes visites pastorals i dels sínodes del 1685 i el 1700. A mitjans segle XVIII es va fundar definitivament el seminari. En aquesta època va començar la castellanització de la cúria i dels registres eclesiàstics. Entre 1784 i 1815 es va construir bona part del palau episcopal i es va fundar la Biblioteca Episcopal. Al segle XIX es va donar a tota la diòcesi una renovació de la pietat i una forta renovació intel·lectual i es van fundar importants congregacions religioses i establir noves cases religioses masculines, que van reemplaçar en part els convents extingits el 1835. El 1891 es va fundar el Museu Episcopal. La segona meitat del segle XX el bisbat s'ha renovat i transformat. Des de l'any 516 i fins al 693 va existir una diòcesi de Vic que per les bandes d'Urgell, Girona i Barcelona devia tenir la mateixa extensió que l'actual, en tant que en organitzar-se aquelles diòcesis van deixar un buit a l'interior que no es va omplir fins el 881, després de la segona i definitiva conquesta del comtat d'Osona (879), que va deixar la diòcesi de Vic amb una frontera que anava de Montserrat a Cardona, seguint la serralada de Castellfollit del Boix i Sant Mateu de Bages. A mitjans segle XI es van posar les bases de les esglésies de Manresa, Calaf i Montbui. Els primers límits del bisbat es reflecteixen en una butlla del papa Benet VII de l'any 978 i en l'acta de consagració de la catedral de Vic de 1038; en tots dos documents els límits són imprecisos en arribar a l'Anoia, on encara faltava reorganitzar la part de la Segarra i de l'Urgell. Cap el 1150 el bisbat va arribar a la plena extensió per aquesta part, comprenent fins a Sidamon, a més de cinc parròquies a l'oest de Santa Coloma de Queralt i dotze dels voltants de Maldà, fins a Tarrés i l'Espluga Calba, que el 1154 es van integrar a l'arxidiòcesi de Tarragona. El bisbat es va mantenir sense variacions fins a la creació del bisbat de Solsona (1593), quan una butlla de 1597 va confirmar l'adscripció a Solsona dels antics deganats d'Urgell i de la Segarra (aquest només parcialment). Altres petites variacions es van fer el 1827, amb la pèrdua de Sant Marçal de Montseny, la incorporació de Borredà i Aranyonet al voltant de 1835, i la pèrdua de Montserrat, amb Marganell i Monistrol, el 1890. La darrera reforma data de 1957 amb la pèrdua de 28 parròquies en els sectors de Santa Coloma de Queralt i part de l'arxiprestat de Calaf, a les quals cal afegir les poblacions de la Molsosa, Súria i Balsareny, passades a Solsona, i el guany d'una franja territorial del bisbat de Barcelona, l'arxiprestat de Camprodon, i les parròquies de Vilanova del Camí i la Pobla de Claramunt, al sector d'Anoia. En l'actualitat el bisbat de Vic comprèn íntegrament la comarca d'Osona, la major part de les del Ripollès, el Bages i Anoia i part de les de la Selva, el Vallès Oriental, el Vallès Occidental, el Berguedà i la Garrotxa. El bisbat està organitzat en dues zones pastorals dividides en 10 arxiprestats; té 247 parròquies, una extensió de 4184,38 km2 i 383.870 habitants